Navegació interna

descripció de l'itinerari

Pau Romeva, entre dos focs totalitaris

Introduït per Borja el 19/01/2010

foto itinerari

Pau Romeva (Barcelona 1892-1968), diputat al Parlament, féu compatible la democràcia, la República i l’autogovern amb la doctrina social de l’església.

De família de mestres, estudia magisteri i obté plaça als 24 anys. Per concurs, guanya la plaça de director de l’Escola Graduada número 3 i mentrestant ensenya català al Centre de la Dona a Barcelona. Té una filla, la Mercè, amb la seva primera esposa -Mercè Vinyes i Campanya, que morí poc després del naixement- i una segona, la Mariona, fruit del segon matrimoni amb Maria Bosch i Majó. El 1931 esdevé director del Grup Escolar Ausiàs March, al barri de les Corts. Durant aquests anys col·labora com a assessor tècnic a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. El 1916, La Protectora li publica el seu Cartipàs Català, i el famós Sil·labari Català amb dibuixos de Josep Maria Obiols. Més endavant, al 1936, quan les tasques polítiques li impedeixin aquesta col·laboració serà escollit vice-president de l’Associació.

Amb la Dictadura de Primo de Rivera les activitats de La Protectora queden interrompudes, però la seva activitat intel·lectual no cessa. Es dedicà a les traduccions: de llibres Oliver Twist de Dickens, o Herètics (1928) i Allò que no està bé (1929) de Chesterton que són publicades a la Nova revista o L’home que fou dijous a la Revista de Catalunya. A més, escriu regularment a La Paraula Cristiana, al diari El Matí i als diaris d’Unió La Nau i El Temps.

Poc després de l’arribada de la República, juntament amb d’altres companys, funden el 7 de novembre de 1931 Unió Democràtica de Catalunya. En l’etapa fundacional s’ocupa de les tasques d’elaboració de la doctrina política com ho mostren les ponències que presentades als congressos: La política catalana actual, Els problemes de l’ensenyament i de la consciència i Doctrina nacionalista. És escollit membre del Comitè de Govern, càrrec que abandona reglamentàriament quan és escollit diputat del Parlament en les eleccions de 1932.

En el seu treball parlamentari, lligat a les vicissituds del règim republicà, dóna el seu suport a les lleis que donaven forma a l’autonomia catalana. Destaca especialment el seu paper en la discussió de la Llei de Contractes de Conreu, en què, havent abandonat la cambra els diputats de la Lliga, es converteix en l’únic membre de l’oposició. Unió es posiciona favorablement als principis inspiradors de la llei, però proposa esmenes per a millorar-la, treure’n imperfeccions i abusos. Romeva, blasmat públicament per dretes i esquerres, rep, en canvi, esmenes dels mateixos propietaris, tant de dretes com d’esquerres. Finalment, vota a favor de la llei, mantenint la seva oposició a determinats articles contra els quals ja havia votat prèviament.



El 20 de juliol de 1936, juntament amb d’altres membres d’Unió, visita el President de la Generalitat, per a protestar per l’aixecament militar i contra els excessos comesos. Seguint la línia de fidelitat a la República, la democràcia i l’Estatut, Romeva fa una declaració al Parlament català, reunit després de 13 mesos de l’esclat de la guerra on justifica el vot negatiu a l’aprovació dels acords presos per la Comissió permanent de la Cambra des del juliol de 1936. Per a comprendre tot el valor cívic i, àdhuc, purament físic d’aquesta declaració, n’hi ha prou de dir que serà la primera i única vegada durant la Guerra Civil, en les dues zones en lluita, que un home públicament i en funció oficial, es declara contra el propi govern. Ratificant aquesta negativa al govern, el 9 de novembre de 1937 no ratifica amb la resta de diputats la confirmació en el càrrec del president Companys per manca de confiança. Durant la guerra s’ocupa de les vingudes a Barcelona del ministre de justícia, membre del PNB, Manuel de Irujo, així com d’establir contactes amb el Govern Basc. El 18 d’agost de 1938 pronuncia davant les autoritats i el públic congregat, el discurs d’homenatge a Manuel Carrasco i Formiguera, assassinat pels facciosos, en l’acte de posada de la primera pedra d’un monument a la plaça Adrià de Barcelona.

A l’entrada de les tropes feixistes a Barcelona, Romeva i la seva família marxaren a Girona. Romeva acompanyà les seves filles i esposa fins a la frontera i ell retorna a l’interior, a la darrera reunió del Parlament celebrada a Olot. Creuà la frontera amb els altres diputats, al costat dels Governs català i basc. Després d’un periple per diverses localitats del sud de França, gràcies a l’ajut de Roger Lardenois, Marc Sagnier els ofereix un lloc d’estiueig a Biervile. Allí s’hi acolliren alguns intel·lectuals entre ells l’escriptor Carles Riba i l’historiador Ferran Soldevila, amb les seves respectives famílies. Romeva rep la visita de Tarradellas a Isle-Adam. Com a resposta a la pregunta sobre la situació política després de la derrota, escriu una carta al president Companys on li retreia tot el que en nom d’Unió tenia en contra del govern que ell presidia. La missiva no es feu pública, d’acord amb la seva voluntat, fins a l’arribada de la democràcia.

La seva família retorna a Catalunya quan s’inicia l’ocupació nazi de França, però ell esperà un temps més a Bordeus amb Joan Bta. Roca i Caball, i retornà el juny de 1942. Passà el procés de depuració del seu càrrec de funcionari i queda expulsat del cos de mestres i inhabilitat per a l’ensenyament, com tants altres mestres i professors republicans. Troba feina en algunes editorials per a fer traduccions de l’anglès al castellà i altres col·laboracions en diccionaris. Rebé un ajut de la Benèfica Minerva per a preparar el treball Història de la Indústria catalana, publicada el 1952.

Participa en la recuperació d’Unió Democràtica de Catalunya, col·laborant a la formació de nous militants al llarg de tota la clandestinitat. Durant la celebració de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat el 1947, Romeva s’ocupa de rebre la delegació del PNB. Manté contactes amb membres dels partits democratacristians europeus que en aquells anys cinquanta i seixanta assoleixen els seus majors èxits electorals. Serà conseller nacional i president fins al 1968, de les sessions clandestines del Consell, màxim òrgan màxim del partit durant el franquisme.

Mor el 25 de març de 1968 a l’edat de 76 anys. En el seu enterrament és homenatjat per la classe política catalana a l’oposició.

En arribar la democràcia la ciutat de Barcelona li ha dedicat un carrer i una escola al barri de les Corts, per tal de recordar la seva trajectòria.


localitzacions:

  1. Barcelona
  2. Girona
  3. Barcelona, joventud militant
  4. Fugida a Girona
  5. A Bierville no va aturar la seva activitat
  6. Nova fugida, aquesta vegada de la Wehrmacht
  7. De volta a Barcelona

Paraules clau: Pau Romeva Barcelona Girona Belleville Bordeus Espanya França

Navegació interna