Navegació interna

descripció de l'itinerari

Un dietari inacabat

Introduït per Oriol March el 10/01/2010

foto itinerari

“Un barceloní només marxa de la seva ciutat –i encara de mala gana- quan sap que el persegueixen personalment per a matar-lo. La resta de calamitats de direcció menys precisa no poden desarrelar-lo; les suporta, amb paciència o no, però sense acudir-se-li mai la idea de canviar de domicili”. Aquestes paraules, escrites per Carles Soldevila al pròleg de Gracias y desgracias de Barcelona (1943), un llibre que va acceptar fer per pura obligació un cop va tornar de l’exili, són el reflex d’un periodista que va haver de marxar, com tants d’altres, a l’exili degut a la Guerra Civil.



El seu germà era l’historiador Ferran Soldevila, que va residir a França des del final de la Guerra Civil fins el 1943. Que Carles Soldevila parli de Barcelona no és casualitat. Seguidor convençut del flaneur de Baudelaire, el periodista recorre la capital catalana amunt i avall, observant tot allò nou que hi va apareixent. Arriba a dir que ensenyar Barcelona a un estranger és una “representació artística”. Ara això de fer blocs a la xarxa i parlar de fets quotidians ens sembla genial i modern, com si mai abans ningú ho hagués fet. Doncs bé, l’any 1917 Soldevila enceta els seus Fulls de dietari a La Publicitat. Amb aquestes columnes diàries esdevé el millor cronista de les transformacions que viu Barcelona els primers anys del segle XX: la urbanització de Plaça Catalunya, l’enllumenat elèctric, la immigracio, l’augment del tràfic… Noucentista modèlic, veure aquests procés de construcció va fer que li costés tant d’acceptar la Barcelona que troba una vegada torna, l’any 1941, després del seu exili a París. És aquesta Barcelona, la que dibuixa Soldevila, la que havia d’esdevenir el referent de la Mediterrània al llarg del segle.



Dietaris i D’ací i d’allà



D’ací i d’allà és, junt amb Mirador, la millor revista catalana de l’e`poca en què viu Carles Soldevila. Ell n’és el director des de 1924 fins 1936, quan la Guerra Civil ho esberla tot. Es tracta del primer magazine català d’estil europeu. No para d’evolucionar tipogràficament, en quant a disseny i en quant a ús de la fotografia. La revista és una metàfora de les preocupacions i els interessos de Soldevila: cultura, civilitat, modernitat i cosmopolitisme. Si ara els magazines dominicals incorporen fotografies a tota pàgina i ens sembla tan normal, hauríem de considerar que a la dècada dels vint Soldevila ja feia aquest tipus de periodisme. Una de les moltes aportacions del barceloní a la professió.



Arran de la catalanització de La Publicitat quan aquesta publicació passa a mans d’Acció Catalana, Soldevila juga un paper molt actiu en la deriva modernitzadora i combativa que adopta aquesta publicació. Segueix amb els seus Fulls de dietari, molt llegits degut a la seva transparència i proximitat amb el lector. L’any 1934, el sempre atent Gaziel el va incorporar a La Vanguardia, on col·labora fins que ha de marxar a l’exili. Multidisciplinar –també és poeta, novel·lista i dramaturg-, Soldevila col·abora amb La Veu de Catalunya, El Día Gráfico, El Sol (diari madrileny) i El Noticiero Universal. Són temps de comentaris polítics, de República, de canvis, d’esplendor abans del caos absolut de la guerra. El somni, que dura de 1931 a 1936, s’acaba. Com tants d’altres, Soldevila marxa fora del país. Destí: París.



La soledat de París i la tornada a Barcelona



Quaranta anys abans hi havia cops de colze per anar a París. Capital cultural del món, els modernistes s’hi aplegaven per a conèixer què és coïa a la ciutat francesa. Després de l’esclat de la Guerra Civil, la sortida natural cap a França propicia una fugida forçosa i gens desitjada cap al nord. L’inici de la Segona Guerra Mundial acaba de complicar les coses. Tot i marxar de París el 1941, fins el 1950 no se li concedeix la llicència de periodista. L’any 1947 acaba les seves memòries, Del llum de gas al llum de paper, que no es publiquen fins el 1951. Es van reeditar fa poc anys i només abarquen fins l’any 1917. Les va començar a escriure l’any 1937, quan marxa a l’exili. Abans havia escrit El París que yo he visto, on palesa la realitat parisencia sota l’ocupació dels nazis.



Mica en mica, malgrat tornar a una Barcelona que no era la que ell havia passejat i plasmat als seus Fulls de Dietari, torna a escriure en premsa. A partir de 1960 reprèn l’activitat a La Vanguardia –ara amb l’afegitó Espanyola- i també col·labora a Destino i el Diario de Barcelona. Poca cosa queda d’aquelles columnes sobre la quotidianitat de Barcelona. La ciutat ha canviat, i ell també. Mor l’any 1967, i La Vanguardia li dedica tota una plan. No es mereixia menys: si avui existeix la secció Vivir és gràcies al camí que van aplanar periodistes com Carles Soldevila. Una carrera, la seva, truncada com un dietari que es queda sense fulles.



Proposta d’itinerari:



En el cas de Soldevila és senzill: només va estar a París durant l’exili. I allà no té gaire producció. Caldria potenciar el seu perfil periodístic d’abans de la guerra en contraposició amb el que exihibeix quan torna de l’exili, molt més minvat. Pel que fa a enllaços, caldria posar-ne de la pàgina que li va dedicar La Vanguardia quan va morir i algun altre que porti a alguna edició de D’Ací i d’allà.


localitzacions:

  1. Barcelona
  2. París

Paraules clau: Carles Soldevila (1892-1967) Barcelona París Catalunya França

Navegació interna